Amb una població de 1713 habitants (2021), el Municipi de Mont-ras s’emmarca dins les característiques típiques de la comarca del Baix Empordà a la Província de Girona.
La convivència mil·lenària d’activitats diferents i la proximitat del mar, han originat l’existència d’una població culturalment rica per la seva diversitat i molt acollidora com ho demostra l’eslògan escollit.
Història:
Mont-ras és un poble que havia rebut el nom de Torroella de Mont-ras, que és un indret d’ubicació discutida, potser situat al sector muntanyós proper a l’actual nucli.
El lloc és esmentat ja el 1062 i el 1280 pertanyia als vescomtes de Bas. L’església de Sant Esteve era sufragània de la de Palafrugell; l’actual edifici fou bastit el 1599 i conté un matacà i la porta de l’anterior.
En un conveni de l’any 1062 entre el comte de Barcelona i Dalmau Bernat de Peratallada referent al castell de Begur, aquest es comprometia a defensar la dominicatura de Palafrugell, Llofriu i Torredella; el 1065 es fa al·lusió a Torredela de Monte Raso. L’any 1280 el poble pertanyia a Sibil·la de Palau, vescomtessa de Bas, però en documents posteriors, dels anys 1298 i 1379, es fa constar que l’església de Mont-ras pertanyia al terme del castell de Palafrugell, que era senyoria del priorat de Santa Anna de Barcelona.
Mont-ras va seguir sota el domini dels priors, que tenien el títol de baró de Palafrugell, fins a l’abolició del règim senyorial, i passà a formar part del municipi de Palafrugell, del qual no aconseguí d’independitzar-se’n fins al 1858.[1][2]
Mont-Ras té sortida al mar amb la Cala del Crit, la Cala de la Font Morisca i la Cala del Vedell. Hi ha dubtes encara de si aquest accés al mar es va originar amb la segregació de 1858, o bé va ser aconseguit amb posterioritat.[2]
L’activitat minera a Mont-ras ha estat considerable, amb extracció de granit, i de minerals com la baritina o la galena. Actualment hi ha restes d’aquesta indústria en forma de pous d’extracció i de boques d’accés a les mines, per la zona muntanyosa propera al nucli del poble.[2]
El 2006, Palamós i Mont-ras van pactar que les Illes Formigues pertanyien tan sols a Palamós; uns mesos després, però, Palafrugell va intervenir i va demanar que es revisés l’acord, la qual cosa acabà amb una decisió de la Generalitat de Catalunya l’any 2009 (ratificat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el 2011) que consistia a repartir les illes de la següent manera: per Palamós, la Formiga Gran i els illots propers (un total de 1.488,8 m²), i per Palafrugell Sa Planassa, Sa Corba, l’escull Llagoster i els esculls de Fora (1.627,8 m²).
Situació: El terme de Mont-ras és a la zona de contacte entre la plana, el mar i la muntanya. Abasta una extensió de 12,23 Km2, situada a la costa (entre el cap Roig i el de les Planes, amb la cala Morisca i la cala Estreta com a accidents principals), estesa des dels darrers contraforts de les Gavarres fins al corredor o fossa de Palafrugell-Palamós i drenada per la riera d’Aubi. El tram de litoral comprèn les Cales del Crit, la Fontmorisca i el Vedell, indrets verges i solitaris.
Cultura: Culturalment, Mont-ras ha apostat per una línia clarament evolutiva i molt activa. l’Ajuntament ha treballat intensament per organitzar nous actes, recuperar-ne de tradicionals i ha apostat fermament per les noves associacions que han sorgit al municipi i les antigues que han volgut renovar-se i continuar amb el seu treball.
Tot plegat ha aconseguit fer de Mont-ras un municipi que combina sàviament la seva identitat tradicional i l’actual, convertint-lo en un terme amb una gran història i un gran futur.
Patrimoni arquitectònic: El terme de Mont-ras ja fou poblat des d’antic. En diferents punts del municipi s’han trobat vestigis de jaciments romans amb fragments ceràmics datables dels segles I i III dC i altres fragments de ceràmica romana: àmfores, tègules, terra sigil·lada i terrissa comuna.
Més recent és el patrimoni arquitectònic del nucli antic de la vila: L’església parroquial de Sant Esteve, que fou bastida damunt d’una anterior l’any 1599. És d’estil tardogòtic amb elements de diferents estils, com la portada d’entrada neoclàssica. Entre el patrimoni montrassenc també destaquen les torres de defensa, que sovint fortificaven masies per l’afany de defensa contra els atacs dels pirates. Una de les més conegudes és la Torre Simona, de planta rectangular i construïda amb carrets de granit ben escairats. Datable als segles XIV i XV, és una de les més antigues i més notables, arquitectònicament parlant, de tota la comarca.
Gastronomia: Un breu recorregut per Mont-ras ens desvetlla de seguit la seva història gastronòmica. Es miri com es miri, es pot assegurar que l’excel·lència gastronòmica de les comarques de la Costa Brava és molt present a Mont-ras on, particularment, la coexistència de productes naturals de qualitat i tan diversos, com el peix, la carn, les verdures i les espècies, s’han sabut combinar sàviament mitjançant les arts culinàries pròpies de l’Empordà oferint-vos el plaer de la cuina natural, de mercat, tradicional, sofisticada, creativa i, a més, amb el reconeixement internacional de qualitat, varietat, equilibri i salut a indrets com els Restaurants Mas Ferriol, Ca la Montse, el Break Point, Ca la Filomena, el Bar-Restaurant Mont-ras i la Rostisseria Can Cou-Cou. També hi trobareu el Komo to Loko especialitzats en menjar japonès i la Pizzeria Mont-ras o el Milano Caffè (especialistes en dolços artesanals com el panettone).
Vida associativa: Mont-ras és una població amb una molt activa vida associativa. Entre d’altres s’hi poden trobar entitats dedicades al pessebrisme i el modelatge, l’artesania i el comerç, la cultura i actes tradicionals, l’esport, l’educació i aprenentatge, la caça, la salut i la donació de sang, associacions veïnals i moltes més.
Llegenda: El Mas de cal Gall Peric conté en els seus murs una popular llegenda que el relaciona amb la pirateria. Aquesta llegenda conta que uns pirates s’havien refugiat a la cala Fontmorisca a causa de la boira que els impedia navegar. Quan estaven a punt de tornar-se a endinsar en la mar oïren el cant d’un gall que els assabentà de la proximitat d’una casa. Aquesta casa era el Mas Cal Gall Peric, on vivia una família amb dues filles. Una d’elles era molt bella i el capità dels pirates se la volgué endur al seu vaixell. La noia, però, es resistí fortament a aquest segrest i mossegà un dit del pirata. Aquest, completament ofuscat pel desgreuge, amb un cop d’espasa tallà el coll de la noia. Després d’aquest fet, el cos de la noia quedà estès a la platja i els familiars foren fets presoners i el mas cremat. La llegenda també conta que el crit de la noia en ser assassinada fou tan fort que se sentí des de molt lluny i això feu que amb aquest nom, “Crit”, fos coneguda la cala on es produïren els fets.